L’educació a la República, una opció de futur.

ISRAEL GORDÓN – MESTRE I COMUNICADOR

 

Parlem de sensacions. És cert que des de fora, la celebració del dia de la República que vàrem commemorar aquest 14 d’abril pot semblar un acte de pura nostàlgia, un acte simbòlic sense implicacions en el present. De fet, la nostàlgia es pot definir bàsicament com a sentiment arrelat a un passat que en el cas de qui ho pateix viu amb un sentiment d’enyorança que no tornarà. Però, què passaria si us digués que el 14 d’abril celebrem un dels períodes polítics més fructífers del passat recent? I si us dic que no té a veure amb la nostàlgia, sinó amb la valoració d’unes mesures polítiques i socials que també podrien ser aplicades a l’actualitat? Potser, sense més dades, respondríeu que millor ens deixem d’històries i que mirem cap al futur. Doncs bé, us he de dir sense dubtes que, almenys en matèria d’educació, mirar cap a la II República és mirar al futur de la nostra manera d’aprendre i ensenyar.

«La reforma de la educación fue la clave de los profundos cambios que inició la España de 1931»

Això ens diu la Carmen Morán a un article del diari El País i és ben cert que va ser així. De totes les polítiques a implementar l’abril de 1931, la central, la que donava sentit a la resta eren les educatives. De fet era fonamental -i ens sembla increïble haver d’explicar això el 2021-, crear una societat alfabetitzada i formada per poder arribar a l’estat democràtic i de llibertats que es buscava.

Per començar, es va reconèixer l’estat com a ens plural i amb diferències lingüístiques, respectant en tot moment la llengua materna dels i les alumnes i es va iniciar una feina incansable de cercar als millors mestres, tot dotant-los d’unes bones condicions -es crea el funcionariat en ensenyament i es redefineix la seva formació-, i es treballa molt activament en la construcció d’escoles. El projecte va ser construir unes 27.000, però mentrestant es va indicar a autoritats locals que cerquessin sales auxiliars que comptessin amb les característiques mínimes per a una educació de qualitat. En el primer “bienni”, és a dir, fins al 1933, la inversió en educació va ser ni més ni menys que de 400.000.000 de pessetes, al canvi, 2.403.990 d’euros de l’època. Només us puc dir que si calculeu la xifra en termes “actuals” faria passar vergonya als que es dediquen a aquests menesters en l’actualitat.

 

L’alumnat: centre del fet educatiu.

Ja hem dit que el i la mestra, i la seva figura se’n va dignificar amb la reforma de les seves condicions laborals i acadèmiques, reforçant la manera d’accés a la carrera, però els protagonistes absoluts d’aquesta innovació, d’aquest canvi de paradigma eren els i les alumnes.

Es va eliminar la religió com ensenyament obligatori i es va canviar per complet aquell sistema arcaic de mínims i que basava l’aprenentatge en la repetició i en la figura del mestre gairebé omnipotent. Com diu Molero al seu meravellós llibre^[1] sobre el tema, “(…) se educó a los niños atendiendo a su capacidad, su actitud y su vocación, no a su situación económica. La educación pública recibió financiación para ello, y eso era algo que la escuela privada miró con recelo». És evident que aquesta escola gratuïta, laica i única no va agradar a les classes més conservadores, ja que permetia un camí educatiu fluid. L’accés d’uns nivells a uns altres era fàcil i feia possible que aquelles classes a les quals de manera constant se les havia deixat de banda en els graons socials de nivell, potser ara, podrien accedir.

Però parlant més concretament de pedagogia, hem de ressaltar aquest esperit lliure, de relació amb l’entorn i d’aprenentatge en funció de les característiques dels i les alumnes. I com sempre és millor un exemple que qualsevol cosa que us pugui escriure aquí, us remeto a un altre article d’El País on una mestra de l’època ens relata com era la seva manera d’ensenyar. I atents/es, explica que va seguir ensenyant així a l’Espanya franquista fins que la van deixar. La Lola Velasco ens diu això sobre els mestres de la República i la seva manera de “provocar” l’aprenentatge:

«Eran hombres sabios, adelantados a su tiempo. Aplicaban métodos pedagógicos innovadores y recababan la atención del alumno con continuas preguntas. A partir de una palabra, cualquiera podía mantener en la clase un debate toda una mañana (…) Mi tío Antonio invitaba a los alumnos a traer todo tipo de plantas a clase… Y a partir de ahí estudiaban botánica, biología. En cada dictado se desmenuzaba la frase; y cualquier circunstancia era buena para explicar una regla de ortografía o provocar el análisis y la reflexión».

 

L’educació a la II República. Un fet d’autèntica novetat educativa.

És curiós llavors copsar el fet que moltes de les novetats actuals en l’àmbit pedagògic, com ara els sistemes educatius de lliure circulació, les comunitats d’aprenentatge, els mètodes d’aprenentatge dialògics i molts més que potser us sonen del fet educatiu actual, no són més que adaptacions i reboots de sistemes pedagògics del període al qual fem al·lusió.

És cert que en aquest escrit se’ns queden moltes novetats de 1931 sense esmentar -sense anar més lluny, les mil i una vegades citades missions pedagògiques o les “colonias escolares”-, però com a bona persona influïda pels valors educatius de la II República ara us he de deixar a vosaltres. Espero haver encès prou la flama de la curiositat perquè just ara comenceu la vostra pròpia investigació. Veieu com és d’actual aquesta pedagogia?

 

^[1] Reforma educativa de la segunda república española : primer bienio (Aula XXI. Educación abierta) de Molero Pintado, Antonio en Iberlibro.com – ISBN 10: 8429414622 – ISBN 13: 9788429414622 – Santillana – 1977 – Tapa blanda