Fundació del PSUC a Sant Boi el 1936 i trajectòria del partit fins al 1939

Comunicació al 2n Congrés d’Història del PSUC, per Jordi Saborit Pascual (historiador i militant de Sant Boi En Comú)

Fonts: Miquel Ribalta i Francesc Ferrés

 

De Vilaboi a San Baudilio de Llobregat: 1936 – 1939

«Sant Boi, un poble de rereguarda, va tenir en aquella heroica epopeia, tota una organització de nou tipus, que es confonia amb la mateixa població. El Partit, conjuntament amb els seus amics col·laboradors entranyables, van correspondre honradament, fent honor als principis que l’animaven».

Francesc Ferrés Ferrés i Miquel Ribalta Andreu, fundadors del PSUC el 1936 a Sant Boi de Llobregat.

 

El procés de fundació i construcció del PSUC i les JSUC a Sant Boi de Llobregat, segueix un itinerari semblant al de la resta de poblacions veïnes i pròximes. La majoria de persones que lideren aquest procés, aquesta confluència d’esquerres, provenen del sindicalisme industrial i agrari, i ja venien jugant un paper destacat durant el període republicà, i que impulsaran de forma clara i decidida la consolidació i el creixement exponencial de la UGT a la localitat (Fortet, Ribalta, Ferrés, Martínez…). El partit creixerà amb molta força en poc de temps amb la incorporació de sindicalistes, de militants i simpatitzants d’altres organitzacions i de molts joves que veien en el PSUC un partit nou,  atractiu, obert i coherent en la interpretació de la realitat social i en llur necessària transformació.

Immediatament després del 18 de juliol de 1936, a Sant Boi, com a la majoria de pobles i ciutats, era el caos inicial, el Govern municipal va passar a mans dels Comitès de Milícies Antifeixistes. El creixement del Partit, l’entrada de quadres preparats i la necessitat de garantir la governabilitat local queden paleses en la nombrosa representació política que el PSUC va anar consolidant a Sant Boi. Les actes de les reunions municipals d’aquells dies deixen constància de l’esforç pel manteniment de l’ordre i els proveïments que els representants del PSUC defensaren.

La ciutat de Sant Boi de Llobregat, d’uns 9.300 habitants en 1936, disposava d’un fort teixit industrial, alhora que encara conservava una elevada presència de persones que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia. Pel que fa al tèxtil, per exemple, cal destacar l’empresa Dubler, amb prop de 1000 treballadors, les Filatures Gossipyum (Can Massallera) amb més de 300 treballadores, Cal Quirzet, amb un centenar d’obreres, i Can Güell, que tot i estar situada a la Colònia Güell, donava feina a centenars de treballadors de Sant Boi, la mateixa Colònia Güell, Sta. Coloma de Cervelló, St. Vicenç dels Horts, etc. A més, 4 bòbiles donaven feina a més de 200 operaris i nombroses cooperatives de paletes, transportistes, etc.., ocupaven a bona part de la població activa.

Malgrat que arreu de Catalunya -durant els anys 30 i anteriors- la CNT fou el sindicat majoritari, a voltes hegemònic, aquesta circumstància no acabà de donar-se a les fàbriques santboianes, atès que molts treballadors i treballadores no veien amb bons ulls l’aposta decidida de l’anarcosindicalisme d’anar contra la República, que en el cas de Sant Boi estava duent a terme nombrosos avenços llargament anhelats. La proliferació de pintades i consignes com ‘Obreros NO VOTAR’, no agradaven a la majoria de la població. El sindicat anarcosindicalista havia aconsellat tal cosa en les eleccions municipals que havien dut l’adveniment de la República; a les constituents, les legislatives, en el referèndum per aprovar l’Estatut de Núria, i fins i tot en un moment tan sensible com foren les eleccions del 16 de febrer de 1936, per l’alliberament dels empresonats pels fets del 34, entre els quals hi havia el Govern en ple de la Generalitat.

Davant de tal situació, un grup de treballadors de l’empresa Dubler, especialment empleats molt joves, decideix trencar amb la CNT i crear el Sindicat Autònom d’Obrers Seders, i des de la mateixa fàbrica editar-ne el butlletí-portaveu: ‘Flames Noves’. La totalitat del personal de l’empresa s’hi adherí, inclosos nombrosos obrers de Viladecans, Gavà, St. Climent, i el personal tècnic i administratiu, ja organitzat en el CADCI.

El Sindicat Autònom d’Obrers Seders va iniciar de seguida relacions amb el tèxtil de Sabadell que també s’estava movent allunyant-se dels postulats de la CNT i apropant-se als menys radicals i més efectius de la UGT. Per part del Sindicat Autònom d’Obrers Seders, s’estava ultimant la negociació d’un conveni que -entre altres coses- preveia el repòs de la futura mare durant 6 mesos (3 abans del part i 3 després del part), amb salari íntegre; també s’acabava d’assolir que la primera setmana d’agost serien vacances pagades que conjuntament amb la maternitat, haurien estat les primeres en la història dels treballadors i treballadores de Sant Boi. L’alçament militar del 18 de juliol ho va impedir. En poques setmanes, el Sindicat Autònom s’expandí de forma hegemònica a altres indústries com Filatures Gossipyum i Cal Quirzet, que de forma unànime s’adheriren a la nova sindical.

El juliol de 1936 sorprèn la població pacífica i treballadora de la ciutat organitzada social, cultural i políticament en entitats i organitzacions molt actives: partits, sindicats, ateneus, clubs esportius,  etc.

A conseqüència de l’esclat colpista del 18 de juliol, els dirigents del Sindicat Autònom prenen la decisió de consultar a les assemblees d’obrers l’opció d’integrar-se a la UGT, sindicat que estava agafant molta força arreu. L’activitat frenètica de reunions i activisme d’aquells dies conduí a una assemblea general extraordinària de tot el personal de l’empresa Dubler. En Miquel Ribalta Andreu, president del Sindicat Autònom d’Obrers Seders, va informar de la nova situació per, finalment declarar: «jo he ingressat a la UGT perquè la considero la més responsable, us invito a tots a què adopteu la mateixa actitud, és la més conseqüent». Per unanimitat, i enmig d’una forta càrrega emocional, fou acceptada la proposta.

La presència d’un escamot armat -vinculat a  l’anarcosindicalisme- present en el recinte de l’assemblea no va reeixir a impressionar o acovardir als reunits a peu de fàbrica; Fou la fi d’una etapa i el punt de partida d’una altra nova concepció del sindicat i la lluita política, que comptava molt més amb les classes populars per guanyar la guerra el més aviat millor.

L’endemà mateix les ‘Filatures Gossipyum’ van seguir idèntic camí i l’Albert Martínez i Primo en fou el responsable sindical de la fàbrica Can Massallera. A ‘Cal Quirzet’ les coses varen anar idènticament, així com a Can Güell, i a les bòbiles i també a les nombroses cooperatives existents a la localitat, especialment les dels paletes.

Enmig de l’agitació d’accions i reunions de la darrera setmana de juliol de 1936, i poques hores després que es constituís a Barcelona el Partit Socialista Unificat de Catalunya, fruit de la fusió de 4 altres partits més petits (Unió Socialista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari), els artífexs del creixement exponencial de la Unió General de Treballadors a Sant Boi, decideixen fundar també el PSUC a la localitat.

La ‘troica inicial’ fundadora la conformen en Francesc Ferrés i Ferrés (camperol i procedent del PSOE, ja militant de la UGT) com a Responsable Polític local; Miquel Ribalta Andreu (obrer de la Dubler i d’origen sindicalista) fou el Responsable d’Organització, i en Carles Fortet i Ticó (Camperol Rabassaire) fou el Responsable de Propaganda i Premsa.

Així, poques hores després del naixement oficial del PSUC, aquest ja tenia organització a Sant Boi. En pocs dies s’ocupà un local per l’activitat del Partit al Carrer Cervantes nº 8. Els enllaços amb la direcció de Barcelona foren els joves Carbonell i en Sangüeza. Des de l’empresa Dubler començà a editar-se un butlletí -dirigit per Miquel Ribalta- que es titulà ‘Foc Nou’, el qual és un magnífic retrat de la situació d’aquells mesos a Sant Boi i a tota Catalunya.

En pocs dies i organitzada conjuntament amb altres forces polítiques, sindicals i socials de Sant Boi, es posà en marxa la captació de voluntaris per anar amb l’expedició del Capità Bayo a reconquerir Mallorca, en mans dels colpistes franquistes i que l’aviació italiana de Mussolini utilitzava per bombardejar tot el llevant peninsular a mans de la República. Foren un centenar de joves santboians els qui participaren en aquella epopeia del desembarcament a Mallorca, que finalment fracassà degut a que el Govern republicà li girà l’esquena.

Les setmanes següents varen viure un fortíssim creixement del PSUC a Sant Boi, degut a que molts membres de la sindical UGT se’n feren militants i també al fet que el Partit apareixia davant els ulls de la ciutadania com un partit d’ordre (davant la disbauxa de la rereguarda i la brutalitat dels feixistes aixecats en armes i recolzats pels règims alemany i italià).

El local del carrer Cervantes es féu insuficient i es va decidir l’ocupació d’una finca i local al carrer Lluís Castells nº 61, a on la UGT es va instal·lar en el primer pis. Es dugueren a terme actes públics amb gran assistència de veïns.

Les actes de l’Ajuntament d’aquells mesos reflecteixen com els regidors del PSUC intervenen de forma contundent en defensa de la població enfront dels ‘excessos’ dels incontrolats, així com en la recollida de les armes. Proposen incrementar al màxim la producció agrícola i industrial per ajudar el front i també per suport a les famílies necessitades, i contra els emboscats, a qui es persegueix per desarmar-los. El partit era present en tots els àmbits i especialment entre els joves: Francesc Suriol i Asunción Torralba varen fundar i dirigir les Joventuts Socialistes Unificades, que tingueren gran protagonisme i militància. També es posà en marxa la secció dels Pioners, els qui encara eren ‘massa petits’ per estar a les JSUC.

«Sant Boi, poble de rereguarda, va tenir en aquella heroica epopeia una organització de nou tipus que es confonia amb la mateixa població; el partit -generós- envià desenes de voluntaris al front de batalla, molts dels quals no tornaren mai més-. En la mobilització dels 10.000 militants decretada pel Partit a nivell nacional, l’organització local hi va respondre amb l’enviament de 56 voluntaris. Dels fundadors inicials només hi quedà en Carles Fortet, que ja passava de la cinquantena. El company Ventura es quedà com a Responsable Polític. Cal afegir que a més del contingent esmentat, hi havia incorporats voluntàriament al front una seixantena de companys més» (116 en total). Per citar només alguns noms: Valls, Mestres, Jofre, Gassó, Puig, Vicenç, Caralt, Ventura, Solé, Capdevila, Torralba, Puigdengolas, Novas, Vilà, Ribés, Fortich, Amigó, germans Segura, Castellanos, Clavell, Pallarès… En total, Sant Boi de Llobregat va veure com un centenar llarg dels seus fills moriren en els fronts de guerra al llarg de la GCE.

Un cop finalitzada la Guerra, la sistemàtica repressió del Règim tingué en la gent del PSUC un objectiu prioritari. Delatats en la Causa General, denunciats en les esferes públiques de proximitat, investigats a partir de la incautació de documentació personal i col·lectiva, varen patir en primera persona nombroses manifestacions de depuració i repressió.

Dels 9.700 documents del PSUC retornats de l’arxiu de Salamanca, hem recuperat 3 fitxes de militants de la localitat: Ramón Naudi Buixet, Ángel García Roy i Vicenç Sanchís Arnau.

 

El PSUC a l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat en temps de guerra

13-10-1936: Constitució Ajuntament: 22 membres.
Pel PSUC:

• Ramón Martí i Borràs
• Carles Fortet i Ticó
• Josep Tramunt i Puig
• Pere Aleu i Mallofré
• Enric Mestres i Roig

 

17-11-1936: Reducció de nombres del Consistori: passa de 22 a 18.
Pel PSUC:

• Francesc Ferrés i Ferrés
• Ramón Martí i Borràs
• Carles Fortet i Ticó
• Josep Tramunt i Puig

 

17-11-1937: Recomposició del Consistori.
Pel PSUC:

• Carles Fortet i Ticó
• Joan Badosa i Briquets
• Albert Martinez i Primo
• Pere Puig i Roig
• Josep Segura i Treguany

 

23-01-1939: Participació a la reunió que ha d’organitzar l’evacuació davant l’imminent arribada de l’exèrcit franquista.
Pel PSUC:

• Climent Camins i Brach
• Asunción Torralba